En una regió com aquesta,
el clima no afavoreix l'evaporació de l'aigua durant tot l'any, de manera que els treballs d'elaboració de la sal eren estacionals, delimitats a uns mesos concrets: de juliol a setembre. Encara que si la calor apretava abans, aquesta tasca es podia avançar al mes de juny. Lògicament, a l'estiu es produeix la màxima insolació, tant en nombre d'hores com en intensitat, i això propicia una retirada més ràpida de l'aigua, deixant al descobert la sal. Mentrestant, a l'hivern, es deixaven les eres plenes d'aigua per evitar que les rajoles s'aixequessin ,ja que es conserven molt millor protegides per l'aigua.
Pel que fa a la disposició del terreny
per generar aquest efecte, és important destacar la parcel·lació en eres com a resposta a una racionalització de les tasques. Gràcies a elles es controlava millor el nivell d'aigua i s'extreia la sal amb més comoditat. Com es comprovarà sobre el terreny, l'anivellament correcte de cada era és fonamental per garantir una distribució regular de l'aigua salada i afavorir la seva evaporació, sense formar zones irregulars.
Existien quatre basses,
dos a cada sector, amb l'objectiu d'emmagatzemar l'aigua salada quan les eres estaven plenes i funcionant.
Els estenedors
dels quals hi havia tres a cada sector i avui en queden dos, un d'obra i un de fusta. Són plataformes amb una petita inclinació per escórrer l'aigua dels munts de sal. Uns raïls els comunicaven antigament amb el magatzem, i unes vagonetes realitzaven el trasllat final de la sal . Al complex podem contemplar una d'aquestes vagonetes restaurades.
Hi havia un magatzem a cada sector,
realitzats ambdós d'obra i recoberts en el seu interior amb fusta de pi per aïllar i combatre l'efecte corrosiu de la sal. També existia una bòbila a Les Cabanetes per confeccionar les teules, maons i rajoles del complex, i fins i tot proveir d'ells als voltants. L'argila es coïa cremant llenya del bosc que es troba a l'altra banda del riu, i els seus troncs es transportaven mitjançant cordes per salvar el gran desnivell de l'entorn.
Els molins d'aquest conjunt històric són,
potser, els elements que demostren major enginy per part de l'home. Hi havia fins a cinc d'aquests mecanismes en un tram de solament 300 m lineals del riu, incloent-hi un desnivell de 40 m. Els cinc molins tenien missions i característiques molt diferents, començant per la grandària de la mola de tots ells. El primer molí molia la sal amb una mola de 80 cm , al costat del magatzem del Salí. A més, el mateix salt d'aigua s'aprofitava per proveir d'energia elèctrica al conjunt a través d'un generador.
El segon molí era de farina (140 cm. de mola)
el tercer de pinso ,el quart era un molí pelador de gra (60 cm. de mola) per a consum humà i el cinquè molia de nou sal, en aquest cas per al magatzem de Les Cabanetes. La persona encarregada de les salines portava a terme, a més a més , les tasques pròpies d'una explotació agrària tradicional, el que explica tot un sistema versàtil i variat d'activitats, no només vinculat a la sal , sinó també al conreu de cercals i la seva manipulació per alimentar animals i persones.
L'operació d'obtenció de la sal era artesanal.
Mitjançant una xarxa de séquies, canals i reguers es portava l'aigua salada de les basses ,o directament de les fonts, a les eres. Aquestes s'omplien amb un volum d'aigua equivalent a uns 3 cm de profunditat. Passats tres dies -o més, segons la climatologia- quan l'aigua s'havia evaporat en gran part, però no del tot, es recollia la sal, fent munts amb ella. Si la sal s'enganxava a les rajoles, es recollia amb una pala de ferro.
A continuació es carregava la sal en un bajard i,
entre dues persones, transportaven la càrrega a l'estenedor. Allà es deixava reposar la sal, també amuntegada, perquè s'escorregués, i quan ja havia perdut pràcticament tota l'aigua, es col·locava en una cistella que podia portar uns vuit quintars (aproximadament 330 quilos ) i era portat pels mateixos treballadors fins al magatzem. Posteriorment la cistella es va substituir per un sistema de vagonetes que, sobre uns raïls, es desplaçaven des dels estenedors fins a l'entrada del magatzem. Al magatzem, la sal era novament amuntegada i s'acabava d'escórrer la resta de la humitat, de manera que quedava en condicions per a ser passada en sec, fet imprescindible per deixar-la a punt per al consum. Feta aquesta operació, es posava en sacs de 2 quintars (uns 83 quilos ) i ja podia ser comercialitzada. També es va vendre, durant molts anys, en paquets de quilo destinats específicament al consum domèstic.