En una regió com aquesta,

el clima no afavoreix l'evaporació de l'aigua durant tot l'any, de manera que els treballs
 d'elaboració de la sal eren estacionals, delimitats a uns mesos concrets: de juliol a setembre. Encara que si la calor 
apretava abans, aquesta tasca es podia avançar al mes de juny. Lògicament, a l'estiu es produeix la màxima insolació, tant en nombre d'hores com en intensitat, i això 
propicia una retirada més ràpida de l'aigua, deixant al descobert la sal. Mentrestant, a l'hivern, es deixaven les eres plenes d'aigua per evitar que les rajoles s'aixequessin (ja que es 
conserven molt millor protegides per l'aigua).

Pel que fa a la disposició del terreny

per 
generar aquest efecte, és important destacar la 
parcel·lació en eres com a resposta a una 
racionalització de les tasques. Gràcies a elles es
 controlava millor el nivell d'aigua i s'extreia la
 sal amb més comoditat. Com es comprovarà sobre el terreny, 
l'anivellament correcte de cada era és fonamental
 per garantir una distribució regular de 
l'aigua salada i afavorir la seva evaporació, sense formar zones irregulars.

Existien quatre basses,

dos a cada sector, amb l'objectiu d'emmagatzemar l'aigua salada quan les eres estan plenes i funcionant.

Els estenedors

dels quals hi havia tres en cada sector i avui en queden dos, un d'obra i un de fusta que s'utilitzen per aconseguir la sal, són plataformes amb una petita inclinació per escórrer l'aigua dels munts de sal. Uns raïls els comunicaven antigament amb el magatzem, i unes vagonetes realitzaven el trasllat final de la sal. En el complex podem contemplar una d'aquestes vagonetes restaurades.

Hi havia un magatzem a cada sector,

realitzats 
amb dós d'obra i recoberts en el seu interior amb 
fusta de pi per aïllar i combatre
 l'efecte corrosiu de la sal. També existia una bòbila a Les Cabanetes
 per dur a terme les teules i maons del complex, i fins i tot proveir d'ells als 
voltants. L'argila es coïa cremant llenya
 del bosc que es troba a l'altra banda del riu, i
 els seus troncs es transportaven mitjançant
 cordes per salvar el gran desnivell de l'entorn.

Els molins d'aquest conjunt històric són,

potser,
 els elements que demostren major enginy per part de l'home. Hi ha fins a cinc
 d'aquests mecanismes en un tram de solament
 300 m lineals del riu, incloent-hi un desnivell
 de 40 m. Els cinc molins tenen missions i característiques molt diferents, començant per 
la grandària de la mola de tots ells. El primer molí molia la sal (amb una mola
 de 80 cm.), Al costat del magatzem del Salí.
 A més, el mateix salt d'aigua s'aprofitava per
 proveir d'energia elèctrica al conjunt a
 través d'un generador.

El segon molí era de farina (140 cm. De
 mola).

El tercer de pinso. El quart era un 
molí pelador del gra (60 cm. De mola)
 per a consum humà. I el cinquè molia de
 nou sal, en aquest cas per al magatzem de Les
 Cabanetes. La persona encarregada de les salines portava a
 terme, a més, les tasques pròpies d'una
 explotació agrària tradicional, el que explica
 tot un sistema tan versàtil i variat de
 tractament no només de sal, sinó també de
 gra per l'aliment d'animals i
 persones.

L'operació d'obtenció de la sal
 era artesanal.

Mitjançant una xarxa de séquies, 
canals i reguers es portava l'aigua salada 
de les basses (o, si escau, directament de
 les fonts) a les eres, i s'omplien aquestes amb
 un volum d'aigua equivalent a uns 3 cm de profunditat. Passats tres dies -o més, segons la
 climatologia- quan l'aigua s'havia
 evaporat en gran part, però no del tot, es
recollia la sal, fent
 munts amb ella. Si la sal s'enganxava a les 
rajoles, es recollia amb una pala de ferro.

A continuació es carregava la sal en un bajard i,

entre dues persones, transportaven 
la càrrega a l'estenedor. Allà es deixava reposar la
 sal, també amuntegada, perquè és
 s'escorregués, i quan ja havia perdut
 pràcticament tota l'aigua, es col·locava en una
 cistella que podia portar uns vuit quintars
 (Un quintar mètric o Qm. Conté 100 quilos) i
 era portat pels mateixos treballadors, i es 
dipositava en un magatzem. Posteriorment la cistella es va substituir per un sistema de 
vagonetes que, sobre uns raïls, es
 desplaçaven des dels estenedors fins a l'entrada del magatzem. Al magatzem, la sal era novament 
amuntegada i s'acabava d'escórrer la resta de
la humitat, de manera que quedava en
condicions per a ser passada en sec, fet imprescindible per deixar a punt per al
 consum. Feta aquesta operació, es posava en 
sacs de dos quintars (vuit arroves) i ja 
podia ser comercialitzada. També es va vendre,
 durant molts anys, en paquets de quilo –
destinats específicament al consum domèstic.